El 1971 Jeanette va revolucionar Espanya amb la cançó Soy Rebelde. El tema va tenir èxit mundial però aquí va ser prohibida a les noies menors d'edat. El 2018, i havent patit el retrocés de llibertats més gran des de Franco, una altra cantant torna a enamorar a tot un país amb la seva Rebel·lia.

Amaia guanya el reality OT i representa Espanya a Eurovisió gràcies al seu talent i personalitat. Ella és la figura transformadora capaç d'arribar a totes les capes de la societat. Ella canta aquesta cançó perquè l'escoltem de nou. Ella és la veu d'Espanya.

És legítim exercir la violència en alguna situació? Podem emprar-la amb finalitats merament artístiques? Qui pot i amb quines intencions?

Hem negat la violència i per això ja no sabem com reaccionar davant seu.

Aquesta obra de teatre o performance hipotètica té lloc en un vagó de tren, és un pla seqüència real, dura el temps just entre dues parades de metro i tu ets el seu únic espectador.

Què faràs? Què faries? Què fas?

En un escenari ideal, el teatre és un lloc de reflexió col·lectiva on qualsevol pot ser, un dels últims espais de llibertat que ens queden.

Si hi ha llibertat al teatre, també hauria d'existir en la seva publicitat. I la més lliure de les publicitats seria la capaç de qüestionar el seu propi producte i consumidor.

El teatre és només la flama, però és el públic qui l'ha d'agitar.

Purgatorium és una interpretació lliure del Purgatori. Vol ser com un conte mitològic sobre la redempció. Un clam a favor de la purga. Una purga necessària per tornar a començar de nou, havent après dels errors i assenyalant la cultura com un poderós elevador capaç d'aconseguir fer volar l'ànima humana.

Un festival de teatre és com un meló: cal obrir-lo per saber com està.

Com a fruita, el meló té moltes virtuts (contra la depressió, per exemple) i s’utilitza en diferents cures. A part de ser una fruita, però, té diversos simbolismes que poden donar lloc a moltes interpretacions, a vegades suggerents.

I ara… I ara… I ara… I ara què? Què! Ara… Ara… Ara…

Una crisi sanitària, social i cultural que ho ha canviat tot ens ha instal·lat en el terreny de la incertesa absoluta, però les arts sempre s’han mogut i es mouran en la crisi i la incertesa!

Aquest espot se centra en el públic i en la necessitat atàvica que l’home té de la catarsis, posant èmfasis en la llarga llista d’expressions facials i corporals que fa qualsevol públic inconscientment i de forma mecànica. Una experiència visual fascinant on tots ens hi veurem reflectits.

Parla d’una necessitat primària de l’home d’ara i d’abans, que sempre l’ha mogut a fer teatre a dintre de les coves prehistòriques, més tard als teatres de Grècia i fins a l’actualitat.