El 1971 Jeanette va revolucionar Espanya amb la cançó Soy Rebelde. El tema va tenir èxit mundial però aquí va ser prohibida a les noies menors d'edat. El 2018, i havent patit el retrocés de llibertats més gran des de Franco, una altra cantant torna a enamorar a tot un país amb la seva Rebel·lia.

Amaia guanya el reality OT i representa Espanya a Eurovisió gràcies al seu talent i personalitat. Ella és la figura transformadora capaç d'arribar a totes les capes de la societat. Ella canta aquesta cançó perquè l'escoltem de nou. Ella és la veu d'Espanya.

El progrés és allò que ha fet que després d’uns quants milers d’anys siguem tant diferents i haguem transformat tant el món. Altres espècies són pràcticament igual ara, que fa milers d’anys. Un exemple d’això és l’escorpí, que a més és dels pocs animals capaç de matar-se a si mateix (o això diuen). 

L’altre animal que ho pot fer és, sens dubte, l’home.

En el desert, el mico es torna humà perquè pot calmar la set amb la gota salvífica que encara conté l’ampolla o és justament perquè ja comença a ser-ho (humà) que es dirigeix a l’ampolla, sabedor que no conté només líquid que el calmarà sinó l’essència del que serà permanència i reflexió, és a dir dolor?

I ara… I ara… I ara… I ara què? Què! Ara… Ara… Ara…

Una crisi sanitària, social i cultural que ho ha canviat tot ens ha instal·lat en el terreny de la incertesa absoluta, però les arts sempre s’han mogut i es mouran en la crisi i la incertesa!

Un festival de teatre és com un meló: cal obrir-lo per saber com està.

Com a fruita, el meló té moltes virtuts (contra la depressió, per exemple) i s’utilitza en diferents cures. A part de ser una fruita, però, té diversos simbolismes que poden donar lloc a moltes interpretacions, a vegades suggerents.

Un país cansat i econòmicament exhaust que forma part d’una vella Europa que corre el risc de pensar en el passat enlloc de dibuixar el seu futur; aquest és el marc en el que es fa el festival Temporada Alta 2012.

Degut a la crisi econòmica, hi ha una sensació d’una certa depressió general en el món artístic que, a més, provoca que es generin dubtes sobre quin ha de ser el paper de la cultura en un moment com aquest.

S'ha imposat una idea perillosa: La cultura només serveix per entretenir-se. És un luxe. Perquè des de fora es veu aquest lloc com un parc d'atraccions assolellat? Potser ens hem venut malament i barat. Podem canviar-ho o és inútil? És urgent apuntar la pistola cap a nosaltres. Si considerem la cultura com un entreteniment pur serem Pinocchio a l'illa del plaer. Jugant, dormint i rient mentre ens convertim en rucs que ja només serveixen per carregar pedres.

És legítim exercir la violència en alguna situació? Podem emprar-la amb finalitats merament artístiques? Qui pot i amb quines intencions?

Hem negat la violència i per això ja no sabem com reaccionar davant seu.

Aquesta obra de teatre o performance hipotètica té lloc en un vagó de tren, és un pla seqüència real, dura el temps just entre dues parades de metro i tu ets el seu únic espectador.

Què faràs? Què faries? Què fas?

Aquest espot se centra en el públic i en la necessitat atàvica que l’home té de la catarsis, posant èmfasis en la llarga llista d’expressions facials i corporals que fa qualsevol públic inconscientment i de forma mecànica. Una experiència visual fascinant on tots ens hi veurem reflectits.

Parla d’una necessitat primària de l’home d’ara i d’abans, que sempre l’ha mogut a fer teatre a dintre de les coves prehistòriques, més tard als teatres de Grècia i fins a l’actualitat.