La veu latent
(Primer moviment)
Una actriu, la Raquel Ferri, dona a llum. I una actriu, la Raquel Ferri, interpreta la nit i el dia durant els quals va donar a llum.
Els somnis també poder ser qüestió de vida o mort. En aquest somni, l’actriu es multiplica en diferents dones, i es prepara per donar a llum. I en algun instant (del passat o del futur) reviu els desitjos, les pors, les esperances, el frec dels cossos en transformació.
En el moment decisiu del part, la vida real i la interpretació s’abracen i es miren als ulls, tal i com passa sempre a les nostres vides.
Accés per professionals
Amb un to deliberadament oníric, La veu latent explora els desitjos, les pors i les esperances d’una dona en un moment vital tan decisiu com el seu part.
Fitxa artística
Direcció i muntatge
Isaki Lacuesta
Intèrprets
Raquel Ferri, Sílvia Pérez Cruz, Albert Ubach Font, Martí Ferri Ubach i Luna Lacuesta
Fotografia
Adriana Vila Guevara
Ajudant de càmera
Pau Mira
Producció executiva
Isa Campo
Vestuari
Lorena Panea
Laboratori
Cinelabs
Coordinació Cinelabs
Cornelia Popa
Pel·lícula Kodak
Alejandro Paino
Equip Sílvia Pérez Cruz
Àlex Sànchez i Albert Sorribes
Música
The Womb (Sílvia Pérez Cruz / Sylvia Plath)
La veu latent
(Primer moviment)
Una actriu, la Raquel Ferri, dona a llum. I una actriu, la Raquel Ferri, interpreta la nit i el dia durant els quals va donar a llum.
Els somnis també poder ser qüestió de vida o mort. En aquest somni, l’actriu es multiplica en diferents dones, i es prepara per donar a llum. I en algun instant (del passat o del futur) reviu els desitjos, les pors, les esperances, el frec dels cossos en transformació.
En el moment decisiu del part, la vida real i la interpretació s’abracen i es miren als ulls, tal i com passa sempre a les nostres vides.
Accés per professionals
Vídeos relacionats
TEATRE
És legítim exercir la violència en alguna situació? Podem emprar-la amb finalitats merament artístiques? Qui pot i amb quines intencions?
Hem negat la violència i per això ja no sabem com reaccionar davant seu.
Aquesta obra de teatre o performance hipotètica té lloc en un vagó de tren, és un pla seqüència real, dura el temps just entre dues parades de metro i tu ets el seu únic espectador.
Què faràs? Què faries? Què fas?
#6 Lorca, sempre vigent
En ple segle XXI, no passa any que les obres de Federico García Lorca no trepitgin els nostres escenaris, sempre amb èxit de públic i sempre amb aquella vigència que només assoleixen els autèntics clàssics. Per què les paraules de Federico ens sonen encara avui tan properes? Què el va fer tan popular? Què en pensaria de les lectures i adaptacions que es fan avui dia de la seva obra? I dels problemes d'accés a la cultura que ell ja denunciava i que encara patim?
Alopècia Androgènica
En Salvador Sunyer (fill) ha sigut el creador dels espots del festival Temporada Alta durant els últims deu anys. Coincidint amb el trentè aniversari del festival, en Salvador té una filla i no es veu amb forces de continuar essent la mateixa persona que creia ser.
Alopècia Androgènica és l’últim curtmetratge que farà per aquest festival de teatre que dirigeix el seu propi pare, amb qui comparteix nom i pentinat.
#1 Basat en fets reals
Fa anys que la realitat ha entrat als teatres i ha ocupat de ple els escenaris. Com també ha passat amb l’auge de l’assaig en la literatura o el documental en l’audiovisual, creadors i públic s’han interessat pel teatre que parla no només de la realitat sinó també de l’actualitat. Per què? Necessitem entendre la crisi permanent que vivim? La ficció ha allunyat el teatre de l’espectador? Ens hem avorrit de les ‘mentides’? El teatre és el millor espai de reflexió col·lectiva?
Tragèdia, el cant de la cabra
Per què tot s'esfondra? Hem oblidat d'on venim i no sabem on anem. Tot mor i per néixer de nou cal estar disposat a morir. Si estem perduts, per què no mirem enrere? La nostra tragèdia ja té 4000 anys. Homenatge líric a l'antiga Grècia, bressol essencial del que som, i la seva tragèdia d'avui, que també és la nostra. Cant d'amor a l'origen humanista de la nostra cultura, base del pensament racional d'occident. La tragèdia és l'origen de tot.
L’incendi
En un escenari ideal, el teatre és un lloc de reflexió col·lectiva on qualsevol pot ser, un dels últims espais de llibertat que ens queden.
Si hi ha llibertat al teatre, també hauria d'existir en la seva publicitat. I la més lliure de les publicitats seria la capaç de qüestionar el seu propi producte i consumidor.
El teatre és només la flama, però és el públic qui l'ha d'agitar.
XII Torneig de Dramatúrgia
(Final)
12/12/22
CARLA ROVIRA - XAVI BUXEDA
L’enfrontament més esperat de Temporada Alta. Vuit dramaturgs o dramaturgues s’enfronten amb l’única arma de la paraula al veredicte del públic. Cada setmana dos textos i quatre actors sense necessitats tècniques. Yaiza Berrocal, Víctor Borràs, Xavi Buxeda, David Mataró, Berta Prieto, Lola Rosales, Carla Rovira i Sergio Serrano són els participants de la dotzena edició del Torneig de Dramatúrgia.
Després de quatre combats, dues semifinals i una gran final, només queda un autor o autora que es proclama guanyador absolut. Que comenci l’espectacle, autors al ring!
XII Torneig de Dramatúrgia (4t Combat)
07/11/22
VÍCTOR BORRÀS - YAIZA BERROCAL
L’enfrontament més esperat de Temporada Alta. Vuit dramaturgs o dramaturgues s’enfronten amb l’única arma de la paraula al veredicte del públic. Cada setmana dos textos i quatre actors sense necessitats tècniques. Yaiza Berrocal, Víctor Borràs, Xavi Buxeda, David Mataró, Berta Prieto, Lola Rosales, Carla Rovira i Sergio Serrano són els participants de la dotzena edició del Torneig de Dramatúrgia.
Després de quatre combats, dues semifinals i una gran final, només queda un autor o autora que es proclama guanyador absolut. Que comenci l’espectacle, autors al ring!
#4 Mort, vellesa i suïcidi
Us heu plantejat mai com serà la vostra mort? Heu pensat mai si els últims anys de la vostra vida? Passareu la vellesa en una residència? Heu contemplat mai la idea del suïcidi? En un sol capítol parlarem de temes que constantment esquivem. Tres tabús. Comencem amb una de les poques certeses que tenim, la mort. Allò que iguala a tothom no apareix mai en les converses i una bona excusa ens la poden proporcionar, precisament, peces teatrals com “Aquellas que no deben morir” de las Huecas o “Ciutat dormitori” d’Pau Masaló i Irene Visa. Però, abans d’arribar al final de la vida, tampoc parlem de l’estadi previ de la majoria de mortals, la vellesa. N’apartem tan la mirada que, fins i tot, origina discriminacions com l’edatisme. A reflexionar-hi ens convida “Moriu-vos”, el nou projecte de “Cultura i conflicte”. Finalment, un altre tabú que trenquem és el de suïcidi. Cada vegada hi ha més persones que consideren que amagar-lo sota el silenci no li fa cap bé, sinó que és parlant-ne i bé, que el podem prevenir. Dos espectacles recents l’afronten, “Harakiri” de Les Impuxibles i “Lacrimosa” de Bàrbara Mestanza i Francesc Cuéllar. Ens acompanyeu per aquest passejada que comença en un cementiri?
Espot Temporada Alta 2011
Aquest espot se centra en el públic i en la necessitat atàvica que l’home té de la catarsis, posant èmfasis en la llarga llista d’expressions facials i corporals que fa qualsevol públic inconscientment i de forma mecànica. Una experiència visual fascinant on tots ens hi veurem reflectits.
Parla d’una necessitat primària de l’home d’ara i d’abans, que sempre l’ha mogut a fer teatre a dintre de les coves prehistòriques, més tard als teatres de Grècia i fins a l’actualitat.









