S'ha imposat una idea perillosa: La cultura només serveix per entretenir-se. És un luxe. Perquè des de fora es veu aquest lloc com un parc d'atraccions assolellat? Potser ens hem venut malament i barat. Podem canviar-ho o és inútil? És urgent apuntar la pistola cap a nosaltres. Si considerem la cultura com un entreteniment pur serem Pinocchio a l'illa del plaer. Jugant, dormint i rient mentre ens convertim en rucs que ja només serveixen per carregar pedres.

Un festival de teatre és com un meló: cal obrir-lo per saber com està.

Com a fruita, el meló té moltes virtuts (contra la depressió, per exemple) i s’utilitza en diferents cures. A part de ser una fruita, però, té diversos simbolismes que poden donar lloc a moltes interpretacions, a vegades suggerents.

Per què tot s'esfondra? Hem oblidat d'on venim i no sabem on anem. Tot mor i per néixer de nou cal estar disposat a morir. Si estem perduts, per què no mirem enrere? La nostra tragèdia ja té 4000 anys. Homenatge líric a l'antiga Grècia, bressol essencial del que som, i la seva tragèdia d'avui, que també és la nostra. Cant d'amor a l'origen humanista de la nostra cultura, base del pensament racional d'occident. La tragèdia és l'origen de tot.

Aquest espot se centra en el públic i en la necessitat atàvica que l’home té de la catarsis, posant èmfasis en la llarga llista d’expressions facials i corporals que fa qualsevol públic inconscientment i de forma mecànica. Una experiència visual fascinant on tots ens hi veurem reflectits.

Parla d’una necessitat primària de l’home d’ara i d’abans, que sempre l’ha mogut a fer teatre a dintre de les coves prehistòriques, més tard als teatres de Grècia i fins a l’actualitat.