Les etiquetes sempre donen problemes, especialment quan volem etiquetar coses difícilment etiquetables. Les instal·lacions escèniques, el teatre d'objectes o l'anomenat "teatre sense teatre" es descriu amb termes com ara creació contemporània, noves dramatúrgies, multidisciplinaris, híbrids... Però és que les arts escèniques no són sempre, per definició, contemporànies, multidisciplinàries i híbrides? Conversem amb tres parelles de creadors que tenen moltes coses a dir sobre el tema. I que, a més, fan uns espectacles fantàstics.

En ple segle XXI, no passa any que les obres de Federico García Lorca no trepitgin els nostres escenaris, sempre amb èxit de públic i sempre amb aquella vigència que només assoleixen els autèntics clàssics. Per què les paraules de Federico ens sonen encara avui tan properes? Què el va fer tan popular? Què en pensaria de les lectures i adaptacions que es fan avui dia de la seva obra? I dels problemes d'accés a la cultura que ell ja denunciava i que encara patim?

Si tenim la sort d’haver pogut gaudir d’alguns musicals de Stephen Sondheim en català és gràcies a la passió i l’esforç d’alguns directors, intèrprets i traductors de casa nostra. Un dels més grans compositors de musicals del segle XX ha protagonitzat pàgines glorioses en la història del nostre teatre. "Golfus de Roma", "Sweeney Todd", "A Little Night Music", "Follies" o "Company" són alguns dels títols que apareixen en aquesta conversa sobre música i teatre, traducció i llengua, ofici i passió. Un record, un homenatge... Una festa dedicada al gran Stephen Sondheim.

Us heu plantejat mai com serà la vostra mort? Heu pensat mai si els últims anys de la vostra vida? Passareu la vellesa en una residència? Heu contemplat mai la idea del suïcidi? En un sol capítol parlarem de temes que constantment esquivem. Tres tabús. Comencem amb una de les poques certeses que tenim, la mort. Allò que iguala a tothom no apareix mai en les converses i una bona excusa ens la poden proporcionar, precisament, peces teatrals com “Aquellas que no deben morir” de las Huecas o “Ciutat dormitori” d’Pau Masaló i Irene Visa. Però, abans d’arribar al final de la vida, tampoc parlem de l’estadi previ de la majoria de mortals, la vellesa. N’apartem tan la mirada que, fins i tot, origina discriminacions com l’edatisme. A reflexionar-hi ens convida “Moriu-vos”, el nou projecte de “Cultura i conflicte”. Finalment, un altre tabú que trenquem és el de suïcidi. Cada vegada hi ha més persones que consideren que amagar-lo sota el silenci no li fa cap bé, sinó que és parlant-ne i bé, que el podem prevenir. Dos espectacles recents l’afronten, “Harakiri” de Les Impuxibles i “Lacrimosa” de Bàrbara Mestanza i Francesc Cuéllar. Ens acompanyeu per aquest passejada que comença en un cementiri?