Us heu plantejat mai com serà la vostra mort? Heu pensat mai si els últims anys de la vostra vida? Passareu la vellesa en una residència? Heu contemplat mai la idea del suïcidi? En un sol capítol parlarem de temes que constantment esquivem. Tres tabús. Comencem amb una de les poques certeses que tenim, la mort. Allò que iguala a tothom no apareix mai en les converses i una bona excusa ens la poden proporcionar, precisament, peces teatrals com “Aquellas que no deben morir” de las Huecas o “Ciutat dormitori” d’Pau Masaló i Irene Visa. Però, abans d’arribar al final de la vida, tampoc parlem de l’estadi previ de la majoria de mortals, la vellesa. N’apartem tan la mirada que, fins i tot, origina discriminacions com l’edatisme. A reflexionar-hi ens convida “Moriu-vos”, el nou projecte de “Cultura i conflicte”. Finalment, un altre tabú que trenquem és el de suïcidi. Cada vegada hi ha més persones que consideren que amagar-lo sota el silenci no li fa cap bé, sinó que és parlant-ne i bé, que el podem prevenir. Dos espectacles recents l’afronten, “Harakiri” de Les Impuxibles i “Lacrimosa” de Bàrbara Mestanza i Francesc Cuéllar. Ens acompanyeu per aquest passejada que comença en un cementiri?

En ple segle XXI, no passa any que les obres de Federico García Lorca no trepitgin els nostres escenaris, sempre amb èxit de públic i sempre amb aquella vigència que només assoleixen els autèntics clàssics. Per què les paraules de Federico ens sonen encara avui tan properes? Què el va fer tan popular? Què en pensaria de les lectures i adaptacions que es fan avui dia de la seva obra? I dels problemes d'accés a la cultura que ell ja denunciava i que encara patim?

L'auge de l'extrema dreta és un fenomen a nivell mundial. Al continent europeu s'està manifestant des de amb agressions a diversos col·lectius per part de les seves faccions violentes, fins a resultats electorals que fins i tot han portat a la presidència dels partits ultras de països amb tant de pes a la Unió Europea com Itàlia. Com es trasllada aquesta realitat als escenaris teatrals? De quina manera s'hi ha de respondre des de la creació actual? Com es preserva la democràcia? El posicionament antifexista és cosa de tots els demòcrates? En parlem en aquest episodi que pretén superar els discursos de l'odi.

Fa anys que la realitat ha entrat als teatres i ha ocupat de ple els escenaris. Com també ha passat amb l’auge de l’assaig en la literatura o el documental en l’audiovisual, creadors i públic s’han interessat pel teatre que parla no només de la realitat sinó també de l’actualitat. Per què? Necessitem entendre la crisi permanent que vivim? La ficció ha allunyat el teatre de l’espectador? Ens hem avorrit de les ‘mentides’? El teatre és el millor espai de reflexió col·lectiva?