Un país cansat i econòmicament exhaust que forma part d’una vella Europa que corre el risc de pensar en el passat enlloc de dibuixar el seu futur; aquest és el marc en el que es fa el festival Temporada Alta 2012.

Degut a la crisi econòmica, hi ha una sensació d’una certa depressió general en el món artístic que, a més, provoca que es generin dubtes sobre quin ha de ser el paper de la cultura en un moment com aquest.

S'ha imposat una idea perillosa: La cultura només serveix per entretenir-se. És un luxe. Perquè des de fora es veu aquest lloc com un parc d'atraccions assolellat? Potser ens hem venut malament i barat. Podem canviar-ho o és inútil? És urgent apuntar la pistola cap a nosaltres. Si considerem la cultura com un entreteniment pur serem Pinocchio a l'illa del plaer. Jugant, dormint i rient mentre ens convertim en rucs que ja només serveixen per carregar pedres.

És legítim exercir la violència en alguna situació? Podem emprar-la amb finalitats merament artístiques? Qui pot i amb quines intencions?

Hem negat la violència i per això ja no sabem com reaccionar davant seu.

Aquesta obra de teatre o performance hipotètica té lloc en un vagó de tren, és un pla seqüència real, dura el temps just entre dues parades de metro i tu ets el seu únic espectador.

Què faràs? Què faries? Què fas?

I ara… I ara… I ara… I ara què? Què! Ara… Ara… Ara…

Una crisi sanitària, social i cultural que ho ha canviat tot ens ha instal·lat en el terreny de la incertesa absoluta, però les arts sempre s’han mogut i es mouran en la crisi i la incertesa!

Aquest espot se centra en el públic i en la necessitat atàvica que l’home té de la catarsis, posant èmfasis en la llarga llista d’expressions facials i corporals que fa qualsevol públic inconscientment i de forma mecànica. Una experiència visual fascinant on tots ens hi veurem reflectits.

Parla d’una necessitat primària de l’home d’ara i d’abans, que sempre l’ha mogut a fer teatre a dintre de les coves prehistòriques, més tard als teatres de Grècia i fins a l’actualitat.

En un escenari ideal, el teatre és un lloc de reflexió col·lectiva on qualsevol pot ser, un dels últims espais de llibertat que ens queden.

Si hi ha llibertat al teatre, també hauria d'existir en la seva publicitat. I la més lliure de les publicitats seria la capaç de qüestionar el seu propi producte i consumidor.

El teatre és només la flama, però és el públic qui l'ha d'agitar.

Una actriu, la Raquel Ferri, dona a llum. I una actriu, la Raquel Ferri, interpreta la nit i el dia durant els quals va donar a llum.

Els somnis també poder ser qüestió de vida o mort. En aquest somni, l’actriu es multiplica en diferents dones, i es prepara per donar a llum. I en algun instant (del passat o del futur) reviu els desitjos, les pors, les esperances, el frec dels cossos en transformació.

En el moment decisiu del part, la vida real i la interpretació s’abracen i es miren als ulls, tal i com passa sempre a les nostres vides.

En Salvador Sunyer (fill) ha sigut el creador dels espots del festival Temporada Alta durant els últims deu anys. Coincidint amb el trentè aniversari del festival, en Salvador té una filla i no es veu amb forces de continuar essent la mateixa persona que creia ser.

Alopècia Androgènica és l’últim curtmetratge que farà per aquest festival de teatre que dirigeix el seu propi pare, amb qui comparteix nom i pentinat.

Purgatorium és una interpretació lliure del Purgatori. Vol ser com un conte mitològic sobre la redempció. Un clam a favor de la purga. Una purga necessària per tornar a començar de nou, havent après dels errors i assenyalant la cultura com un poderós elevador capaç d'aconseguir fer volar l'ànima humana.