Un país cansat i econòmicament exhaust que forma part d’una vella Europa que corre el risc de pensar en el passat enlloc de dibuixar el seu futur; aquest és el marc en el que es fa el festival Temporada Alta 2012.

Degut a la crisi econòmica, hi ha una sensació d’una certa depressió general en el món artístic que, a més, provoca que es generin dubtes sobre quin ha de ser el paper de la cultura en un moment com aquest.

Una actriu, la Raquel Ferri, dona a llum. I una actriu, la Raquel Ferri, interpreta la nit i el dia durant els quals va donar a llum.

Els somnis també poder ser qüestió de vida o mort. En aquest somni, l’actriu es multiplica en diferents dones, i es prepara per donar a llum. I en algun instant (del passat o del futur) reviu els desitjos, les pors, les esperances, el frec dels cossos en transformació.

En el moment decisiu del part, la vida real i la interpretació s’abracen i es miren als ulls, tal i com passa sempre a les nostres vides.

Un festival de teatre és com un meló: cal obrir-lo per saber com està.

Com a fruita, el meló té moltes virtuts (contra la depressió, per exemple) i s’utilitza en diferents cures. A part de ser una fruita, però, té diversos simbolismes que poden donar lloc a moltes interpretacions, a vegades suggerents.

Per què tot s'esfondra? Hem oblidat d'on venim i no sabem on anem. Tot mor i per néixer de nou cal estar disposat a morir. Si estem perduts, per què no mirem enrere? La nostra tragèdia ja té 4000 anys. Homenatge líric a l'antiga Grècia, bressol essencial del que som, i la seva tragèdia d'avui, que també és la nostra. Cant d'amor a l'origen humanista de la nostra cultura, base del pensament racional d'occident. La tragèdia és l'origen de tot.

S'ha imposat una idea perillosa: La cultura només serveix per entretenir-se. És un luxe. Perquè des de fora es veu aquest lloc com un parc d'atraccions assolellat? Potser ens hem venut malament i barat. Podem canviar-ho o és inútil? És urgent apuntar la pistola cap a nosaltres. Si considerem la cultura com un entreteniment pur serem Pinocchio a l'illa del plaer. Jugant, dormint i rient mentre ens convertim en rucs que ja només serveixen per carregar pedres.

En un escenari ideal, el teatre és un lloc de reflexió col·lectiva on qualsevol pot ser, un dels últims espais de llibertat que ens queden.

Si hi ha llibertat al teatre, també hauria d'existir en la seva publicitat. I la més lliure de les publicitats seria la capaç de qüestionar el seu propi producte i consumidor.

El teatre és només la flama, però és el públic qui l'ha d'agitar.

Aquest espot se centra en el públic i en la necessitat atàvica que l’home té de la catarsis, posant èmfasis en la llarga llista d’expressions facials i corporals que fa qualsevol públic inconscientment i de forma mecànica. Una experiència visual fascinant on tots ens hi veurem reflectits.

Parla d’una necessitat primària de l’home d’ara i d’abans, que sempre l’ha mogut a fer teatre a dintre de les coves prehistòriques, més tard als teatres de Grècia i fins a l’actualitat.

I ara… I ara… I ara… I ara què? Què! Ara… Ara… Ara…

Una crisi sanitària, social i cultural que ho ha canviat tot ens ha instal·lat en el terreny de la incertesa absoluta, però les arts sempre s’han mogut i es mouran en la crisi i la incertesa!

El progrés és allò que ha fet que després d’uns quants milers d’anys siguem tant diferents i haguem transformat tant el món. Altres espècies són pràcticament igual ara, que fa milers d’anys. Un exemple d’això és l’escorpí, que a més és dels pocs animals capaç de matar-se a si mateix (o això diuen). 

L’altre animal que ho pot fer és, sens dubte, l’home.

En el desert, el mico es torna humà perquè pot calmar la set amb la gota salvífica que encara conté l’ampolla o és justament perquè ja comença a ser-ho (humà) que es dirigeix a l’ampolla, sabedor que no conté només líquid que el calmarà sinó l’essència del que serà permanència i reflexió, és a dir dolor?