Amb un to deliberadament oníric, La veu latent explora els desitjos, les pors i les esperances d’una dona en un moment vital tan decisiu com el seu part.
Fitxa artística
Direcció i muntatge
Isaki Lacuesta
Intèrprets
Raquel Ferri, Sílvia Pérez Cruz, Albert Ubach Font, Martí Ferri Ubach i Luna Lacuesta
Fotografia
Adriana Vila Guevara
Ajudant de càmera
Pau Mira
Producció executiva
Isa Campo
Vestuari
Lorena Panea
Laboratori
Cinelabs
Coordinació Cinelabs
Cornelia Popa
Pel·lícula Kodak
Alejandro Paino
Equip Sílvia Pérez Cruz
Àlex Sànchez i Albert Sorribes
Música
The Womb (Sílvia Pérez Cruz / Sylvia Plath)
Vídeos relacionats
12/12/22
CARLA ROVIRA - XAVI BUXEDA
L’enfrontament més esperat de Temporada Alta. Vuit dramaturgs o dramaturgues s’enfronten amb l’única arma de la paraula al veredicte del públic. Cada setmana dos textos i quatre actors sense necessitats tècniques. Yaiza Berrocal, Víctor Borràs, Xavi Buxeda, David Mataró, Berta Prieto, Lola Rosales, Carla Rovira i Sergio Serrano són els participants de la dotzena edició del Torneig de Dramatúrgia.
Després de quatre combats, dues semifinals i una gran final, només queda un autor o autora que es proclama guanyador absolut. Que comenci l’espectacle, autors al ring!
En un escenari ideal, el teatre és un lloc de reflexió col·lectiva on qualsevol pot ser, un dels últims espais de llibertat que ens queden.
Si hi ha llibertat al teatre, també hauria d'existir en la seva publicitat. I la més lliure de les publicitats seria la capaç de qüestionar el seu propi producte i consumidor.
El teatre és només la flama, però és el públic qui l'ha d'agitar.
I ara… I ara… I ara… I ara què? Què! Ara… Ara… Ara…
Una crisi sanitària, social i cultural que ho ha canviat tot ens ha instal·lat en el terreny de la incertesa absoluta, però les arts sempre s’han mogut i es mouran en la crisi i la incertesa!
En ple segle XXI, no passa any que les obres de Federico García Lorca no trepitgin els nostres escenaris, sempre amb èxit de públic i sempre amb aquella vigència que només assoleixen els autèntics clàssics. Per què les paraules de Federico ens sonen encara avui tan properes? Què el va fer tan popular? Què en pensaria de les lectures i adaptacions que es fan avui dia de la seva obra? I dels problemes d'accés a la cultura que ell ja denunciava i que encara patim?
Fa anys que la realitat ha entrat als teatres i ha ocupat de ple els escenaris. Com també ha passat amb l’auge de l’assaig en la literatura o el documental en l’audiovisual, creadors i públic s’han interessat pel teatre que parla no només de la realitat sinó també de l’actualitat. Per què? Necessitem entendre la crisi permanent que vivim? La ficció ha allunyat el teatre de l’espectador? Ens hem avorrit de les ‘mentides’? El teatre és el millor espai de reflexió col·lectiva?
07/11/22
VÍCTOR BORRÀS - YAIZA BERROCAL
L’enfrontament més esperat de Temporada Alta. Vuit dramaturgs o dramaturgues s’enfronten amb l’única arma de la paraula al veredicte del públic. Cada setmana dos textos i quatre actors sense necessitats tècniques. Yaiza Berrocal, Víctor Borràs, Xavi Buxeda, David Mataró, Berta Prieto, Lola Rosales, Carla Rovira i Sergio Serrano són els participants de la dotzena edició del Torneig de Dramatúrgia.
Després de quatre combats, dues semifinals i una gran final, només queda un autor o autora que es proclama guanyador absolut. Que comenci l’espectacle, autors al ring!
És legítim exercir la violència en alguna situació? Podem emprar-la amb finalitats merament artístiques? Qui pot i amb quines intencions?
Hem negat la violència i per això ja no sabem com reaccionar davant seu.
Aquesta obra de teatre o performance hipotètica té lloc en un vagó de tren, és un pla seqüència real, dura el temps just entre dues parades de metro i tu ets el seu únic espectador.
Què faràs? Què faries? Què fas?
Un país cansat i econòmicament exhaust que forma part d’una vella Europa que corre el risc de pensar en el passat enlloc de dibuixar el seu futur; aquest és el marc en el que es fa el festival Temporada Alta 2012.
Degut a la crisi econòmica, hi ha una sensació d’una certa depressió general en el món artístic que, a més, provoca que es generin dubtes sobre quin ha de ser el paper de la cultura en un moment com aquest.
Un festival de teatre és com un meló: cal obrir-lo per saber com està.
Com a fruita, el meló té moltes virtuts (contra la depressió, per exemple) i s’utilitza en diferents cures. A part de ser una fruita, però, té diversos simbolismes que poden donar lloc a moltes interpretacions, a vegades suggerents.