Amb un to deliberadament oníric, La veu latent explora els desitjos, les pors i les esperances d’una dona en un moment vital tan decisiu com el seu part.
Fitxa artística
Direcció i muntatge
Isaki Lacuesta
Intèrprets
Raquel Ferri, Sílvia Pérez Cruz, Albert Ubach Font, Martí Ferri Ubach i Luna Lacuesta
Fotografia
Adriana Vila Guevara
Ajudant de càmera
Pau Mira
Producció executiva
Isa Campo
Vestuari
Lorena Panea
Laboratori
Cinelabs
Coordinació Cinelabs
Cornelia Popa
Pel·lícula Kodak
Alejandro Paino
Equip Sílvia Pérez Cruz
Àlex Sànchez i Albert Sorribes
Música
The Womb (Sílvia Pérez Cruz / Sylvia Plath)
Vídeos relacionats
El progrés és allò que ha fet que després d’uns quants milers d’anys siguem tant diferents i haguem transformat tant el món. Altres espècies són pràcticament igual ara, que fa milers d’anys. Un exemple d’això és l’escorpí, que a més és dels pocs animals capaç de matar-se a si mateix (o això diuen).
L’altre animal que ho pot fer és, sens dubte, l’home.
En el desert, el mico es torna humà perquè pot calmar la set amb la gota salvífica que encara conté l’ampolla o és justament perquè ja comença a ser-ho (humà) que es dirigeix a l’ampolla, sabedor que no conté només líquid que el calmarà sinó l’essència del que serà permanència i reflexió, és a dir dolor?
Per què tot s'esfondra? Hem oblidat d'on venim i no sabem on anem. Tot mor i per néixer de nou cal estar disposat a morir. Si estem perduts, per què no mirem enrere? La nostra tragèdia ja té 4000 anys. Homenatge líric a l'antiga Grècia, bressol essencial del que som, i la seva tragèdia d'avui, que també és la nostra. Cant d'amor a l'origen humanista de la nostra cultura, base del pensament racional d'occident. La tragèdia és l'origen de tot.
La Caverna és un projecte audiovisual on una sèrie d'artistes que han passat per Temporada Alta i vinculats al festival reflexionen sobre la seva trajectòria, les arts escèniques i el món de la creació, juntament amb altres artistes, periodistes i personalitats internacionals del món de la cultura.
L'auge de l'extrema dreta és un fenomen a nivell mundial. Al continent europeu s'està manifestant des de amb agressions a diversos col·lectius per part de les seves faccions violentes, fins a resultats electorals que fins i tot han portat a la presidència dels partits ultras de països amb tant de pes a la Unió Europea com Itàlia. Com es trasllada aquesta realitat als escenaris teatrals? De quina manera s'hi ha de respondre des de la creació actual? Com es preserva la democràcia? El posicionament antifexista és cosa de tots els demòcrates? En parlem en aquest episodi que pretén superar els discursos de l'odi.
És legítim exercir la violència en alguna situació? Podem emprar-la amb finalitats merament artístiques? Qui pot i amb quines intencions?
Hem negat la violència i per això ja no sabem com reaccionar davant seu.
Aquesta obra de teatre o performance hipotètica té lloc en un vagó de tren, és un pla seqüència real, dura el temps just entre dues parades de metro i tu ets el seu únic espectador.
Què faràs? Què faries? Què fas?
Us heu plantejat mai com serà la vostra mort? Heu pensat mai si els últims anys de la vostra vida? Passareu la vellesa en una residència? Heu contemplat mai la idea del suïcidi? En un sol capítol parlarem de temes que constantment esquivem. Tres tabús. Comencem amb una de les poques certeses que tenim, la mort. Allò que iguala a tothom no apareix mai en les converses i una bona excusa ens la poden proporcionar, precisament, peces teatrals com “Aquellas que no deben morir” de las Huecas o “Ciutat dormitori” d’Pau Masaló i Irene Visa. Però, abans d’arribar al final de la vida, tampoc parlem de l’estadi previ de la majoria de mortals, la vellesa. N’apartem tan la mirada que, fins i tot, origina discriminacions com l’edatisme. A reflexionar-hi ens convida “Moriu-vos”, el nou projecte de “Cultura i conflicte”. Finalment, un altre tabú que trenquem és el de suïcidi. Cada vegada hi ha més persones que consideren que amagar-lo sota el silenci no li fa cap bé, sinó que és parlant-ne i bé, que el podem prevenir. Dos espectacles recents l’afronten, “Harakiri” de Les Impuxibles i “Lacrimosa” de Bàrbara Mestanza i Francesc Cuéllar. Ens acompanyeu per aquest passejada que comença en un cementiri?
La Caverna és un projecte audiovisual on una sèrie d'artistes que han passat per Temporada Alta i vinculats al festival reflexionen sobre la seva trajectòria, les arts escèniques i el món de la creació, juntament amb altres artistes, periodistes i personalitats internacionals del món de la cultura.
Si tenim la sort d’haver pogut gaudir d’alguns musicals de Stephen Sondheim en català és gràcies a la passió i l’esforç d’alguns directors, intèrprets i traductors de casa nostra. Un dels més grans compositors de musicals del segle XX ha protagonitzat pàgines glorioses en la història del nostre teatre. "Golfus de Roma", "Sweeney Todd", "A Little Night Music", "Follies" o "Company" són alguns dels títols que apareixen en aquesta conversa sobre música i teatre, traducció i llengua, ofici i passió. Un record, un homenatge... Una festa dedicada al gran Stephen Sondheim.
S'ha imposat una idea perillosa: La cultura només serveix per entretenir-se. És un luxe. Perquè des de fora es veu aquest lloc com un parc d'atraccions assolellat? Potser ens hem venut malament i barat. Podem canviar-ho o és inútil? És urgent apuntar la pistola cap a nosaltres. Si considerem la cultura com un entreteniment pur serem Pinocchio a l'illa del plaer. Jugant, dormint i rient mentre ens convertim en rucs que ja només serveixen per carregar pedres.