Amb un to deliberadament oníric, La veu latent explora els desitjos, les pors i les esperances d’una dona en un moment vital tan decisiu com el seu part.
Fitxa artística
Direcció i muntatge
Isaki Lacuesta
Intèrprets
Raquel Ferri, Sílvia Pérez Cruz, Albert Ubach Font, Martí Ferri Ubach i Luna Lacuesta
Fotografia
Adriana Vila Guevara
Ajudant de càmera
Pau Mira
Producció executiva
Isa Campo
Vestuari
Lorena Panea
Laboratori
Cinelabs
Coordinació Cinelabs
Cornelia Popa
Pel·lícula Kodak
Alejandro Paino
Equip Sílvia Pérez Cruz
Àlex Sànchez i Albert Sorribes
Música
The Womb (Sílvia Pérez Cruz / Sylvia Plath)
Vídeos relacionats
Fa anys que la realitat ha entrat als teatres i ha ocupat de ple els escenaris. Com també ha passat amb l’auge de l’assaig en la literatura o el documental en l’audiovisual, creadors i públic s’han interessat pel teatre que parla no només de la realitat sinó també de l’actualitat. Per què? Necessitem entendre la crisi permanent que vivim? La ficció ha allunyat el teatre de l’espectador? Ens hem avorrit de les ‘mentides’? El teatre és el millor espai de reflexió col·lectiva?
El progrés és allò que ha fet que després d’uns quants milers d’anys siguem tant diferents i haguem transformat tant el món. Altres espècies són pràcticament igual ara, que fa milers d’anys. Un exemple d’això és l’escorpí, que a més és dels pocs animals capaç de matar-se a si mateix (o això diuen).
L’altre animal que ho pot fer és, sens dubte, l’home.
En el desert, el mico es torna humà perquè pot calmar la set amb la gota salvífica que encara conté l’ampolla o és justament perquè ja comença a ser-ho (humà) que es dirigeix a l’ampolla, sabedor que no conté només líquid que el calmarà sinó l’essència del que serà permanència i reflexió, és a dir dolor?
28/11/22
XAVI BUXEDA - VÍCTOR BORRÀS
L’enfrontament més esperat de Temporada Alta. Vuit dramaturgs o dramaturgues s’enfronten amb l’única arma de la paraula al veredicte del públic. Cada setmana dos textos i quatre actors sense necessitats tècniques. Yaiza Berrocal, Víctor Borràs, Xavi Buxeda, David Mataró, Berta Prieto, Lola Rosales, Carla Rovira i Sergio Serrano són els participants de la dotzena edició del Torneig de Dramatúrgia.
Després de quatre combats, dues semifinals i una gran final, només queda un autor o autora que es proclama guanyador absolut. Que comenci l’espectacle, autors al ring!
Els textos clàssics formen part de la nostra tradició i mai no falten a les programacions de festivals i teatres. Ara bé, en ple segle XXI, potser ha arribat el moment de plantejar-nos com els llegim i els representem. Què en fem dels seus missatges misògins, racistes, LGTBI fòbics, classistes i més, fruit de les èpoques i contextos en què van ser escrits i, sobretot, com els oferim a les noves generacions, tant a les sales de teatre com a les aules? Parlem d'adaptacions, revisions i subversions, sempre amb perspectiva feminista i una mica de punk.
És legítim exercir la violència en alguna situació? Podem emprar-la amb finalitats merament artístiques? Qui pot i amb quines intencions?
Hem negat la violència i per això ja no sabem com reaccionar davant seu.
Aquesta obra de teatre o performance hipotètica té lloc en un vagó de tren, és un pla seqüència real, dura el temps just entre dues parades de metro i tu ets el seu únic espectador.
Què faràs? Què faries? Què fas?
L'auge de l'extrema dreta és un fenomen a nivell mundial. Al continent europeu s'està manifestant des de amb agressions a diversos col·lectius per part de les seves faccions violentes, fins a resultats electorals que fins i tot han portat a la presidència dels partits ultras de països amb tant de pes a la Unió Europea com Itàlia. Com es trasllada aquesta realitat als escenaris teatrals? De quina manera s'hi ha de respondre des de la creació actual? Com es preserva la democràcia? El posicionament antifexista és cosa de tots els demòcrates? En parlem en aquest episodi que pretén superar els discursos de l'odi.
Un festival de teatre és com un meló: cal obrir-lo per saber com està.
Com a fruita, el meló té moltes virtuts (contra la depressió, per exemple) i s’utilitza en diferents cures. A part de ser una fruita, però, té diversos simbolismes que poden donar lloc a moltes interpretacions, a vegades suggerents.
S'ha imposat una idea perillosa: La cultura només serveix per entretenir-se. És un luxe. Perquè des de fora es veu aquest lloc com un parc d'atraccions assolellat? Potser ens hem venut malament i barat. Podem canviar-ho o és inútil? És urgent apuntar la pistola cap a nosaltres. Si considerem la cultura com un entreteniment pur serem Pinocchio a l'illa del plaer. Jugant, dormint i rient mentre ens convertim en rucs que ja només serveixen per carregar pedres.
Aquest espot se centra en el públic i en la necessitat atàvica que l’home té de la catarsis, posant èmfasis en la llarga llista d’expressions facials i corporals que fa qualsevol públic inconscientment i de forma mecànica. Una experiència visual fascinant on tots ens hi veurem reflectits.
Parla d’una necessitat primària de l’home d’ara i d’abans, que sempre l’ha mogut a fer teatre a dintre de les coves prehistòriques, més tard als teatres de Grècia i fins a l’actualitat.