Fa anys que la realitat ha entrat als teatres i ha ocupat de ple els escenaris. Com també ha passat amb l’auge de l’assaig en la literatura o el documental en l’audiovisual, creadors i públic s’han interessat pel teatre que parla no només de la realitat sinó també de l’actualitat. Per què? Necessitem entendre la crisi permanent que vivim? La ficció ha allunyat el teatre de l’espectador? Ens hem avorrit de les ‘mentides’? El teatre és el millor espai de reflexió col·lectiva?
Les etiquetes sempre donen problemes, especialment quan volem etiquetar coses difícilment etiquetables. Les instal·lacions escèniques, el teatre d'objectes o l'anomenat "teatre sense teatre" es descriu amb termes com ara creació contemporània, noves dramatúrgies, multidisciplinaris, híbrids... Però és que les arts escèniques no són sempre, per definició, contemporànies, multidisciplinàries i híbrides? Conversem amb tres parelles de creadors que tenen moltes coses a dir sobre el tema. I que, a més, fan uns espectacles fantàstics.
L'auge de l'extrema dreta és un fenomen a nivell mundial. Al continent europeu s'està manifestant des de amb agressions a diversos col·lectius per part de les seves faccions violentes, fins a resultats electorals que fins i tot han portat a la presidència dels partits ultras de països amb tant de pes a la Unió Europea com Itàlia. Com es trasllada aquesta realitat als escenaris teatrals? De quina manera s'hi ha de respondre des de la creació actual? Com es preserva la democràcia? El posicionament antifexista és cosa de tots els demòcrates? En parlem en aquest episodi que pretén superar els discursos de l'odi.
Us heu plantejat mai com serà la vostra mort? Heu pensat mai si els últims anys de la vostra vida? Passareu la vellesa en una residència? Heu contemplat mai la idea del suïcidi? En un sol capítol parlarem de temes que constantment esquivem. Tres tabús. Comencem amb una de les poques certeses que tenim, la mort. Allò que iguala a tothom no apareix mai en les converses i una bona excusa ens la poden proporcionar, precisament, peces teatrals com “Aquellas que no deben morir” de las Huecas o “Ciutat dormitori” d’Pau Masaló i Irene Visa. Però, abans d’arribar al final de la vida, tampoc parlem de l’estadi previ de la majoria de mortals, la vellesa. N’apartem tan la mirada que, fins i tot, origina discriminacions com l’edatisme. A reflexionar-hi ens convida “Moriu-vos”, el nou projecte de “Cultura i conflicte”. Finalment, un altre tabú que trenquem és el de suïcidi. Cada vegada hi ha més persones que consideren que amagar-lo sota el silenci no li fa cap bé, sinó que és parlant-ne i bé, que el podem prevenir. Dos espectacles recents l’afronten, “Harakiri” de Les Impuxibles i “Lacrimosa” de Bàrbara Mestanza i Francesc Cuéllar. Ens acompanyeu per aquest passejada que comença en un cementiri?
Els textos clàssics formen part de la nostra tradició i mai no falten a les programacions de festivals i teatres. Ara bé, en ple segle XXI, potser ha arribat el moment de plantejar-nos com els llegim i els representem. Què en fem dels seus missatges misògins, racistes, LGTBI fòbics, classistes i més, fruit de les èpoques i contextos en què van ser escrits i, sobretot, com els oferim a les noves generacions, tant a les sales de teatre com a les aules? Parlem d'adaptacions, revisions i subversions, sempre amb perspectiva feminista i una mica de punk.
En ple segle XXI, no passa any que les obres de Federico García Lorca no trepitgin els nostres escenaris, sempre amb èxit de públic i sempre amb aquella vigència que només assoleixen els autèntics clàssics. Per què les paraules de Federico ens sonen encara avui tan properes? Què el va fer tan popular? Què en pensaria de les lectures i adaptacions que es fan avui dia de la seva obra? I dels problemes d'accés a la cultura que ell ja denunciava i que encara patim?
Si tenim la sort d’haver pogut gaudir d’alguns musicals de Stephen Sondheim en català és gràcies a la passió i l’esforç d’alguns directors, intèrprets i traductors de casa nostra. Un dels més grans compositors de musicals del segle XX ha protagonitzat pàgines glorioses en la història del nostre teatre. "Golfus de Roma", "Sweeney Todd", "A Little Night Music", "Follies" o "Company" són alguns dels títols que apareixen en aquesta conversa sobre música i teatre, traducció i llengua, ofici i passió. Un record, un homenatge... Una festa dedicada al gran Stephen Sondheim.
El progrés és allò que ha fet que després d’uns quants milers d’anys siguem tant diferents i haguem transformat tant el món. Altres espècies són pràcticament igual ara, que fa milers d’anys. Un exemple d’això és l’escorpí, que a més és dels pocs animals capaç de matar-se a si mateix (o això diuen).
L’altre animal que ho pot fer és, sens dubte, l’home.
En el desert, el mico es torna humà perquè pot calmar la set amb la gota salvífica que encara conté l’ampolla o és justament perquè ja comença a ser-ho (humà) que es dirigeix a l’ampolla, sabedor que no conté només líquid que el calmarà sinó l’essència del que serà permanència i reflexió, és a dir dolor?
En Salvador Sunyer (fill) ha sigut el creador dels espots del festival Temporada Alta durant els últims deu anys. Coincidint amb el trentè aniversari del festival, en Salvador té una filla i no es veu amb forces de continuar essent la mateixa persona que creia ser.
Alopècia Androgènica és l’últim curtmetratge que farà per aquest festival de teatre que dirigeix el seu propi pare, amb qui comparteix nom i pentinat.
Aquest espot se centra en el públic i en la necessitat atàvica que l’home té de la catarsis, posant èmfasis en la llarga llista d’expressions facials i corporals que fa qualsevol públic inconscientment i de forma mecànica. Una experiència visual fascinant on tots ens hi veurem reflectits.
Parla d’una necessitat primària de l’home d’ara i d’abans, que sempre l’ha mogut a fer teatre a dintre de les coves prehistòriques, més tard als teatres de Grècia i fins a l’actualitat.
Un país cansat i econòmicament exhaust que forma part d’una vella Europa que corre el risc de pensar en el passat enlloc de dibuixar el seu futur; aquest és el marc en el que es fa el festival Temporada Alta 2012.
Degut a la crisi econòmica, hi ha una sensació d’una certa depressió general en el món artístic que, a més, provoca que es generin dubtes sobre quin ha de ser el paper de la cultura en un moment com aquest.
I ara… I ara… I ara… I ara què? Què! Ara… Ara… Ara…
Una crisi sanitària, social i cultural que ho ha canviat tot ens ha instal·lat en el terreny de la incertesa absoluta, però les arts sempre s’han mogut i es mouran en la crisi i la incertesa!
En un escenari ideal, el teatre és un lloc de reflexió col·lectiva on qualsevol pot ser, un dels últims espais de llibertat que ens queden.
Si hi ha llibertat al teatre, també hauria d'existir en la seva publicitat. I la més lliure de les publicitats seria la capaç de qüestionar el seu propi producte i consumidor.
El teatre és només la flama, però és el públic qui l'ha d'agitar.
Una actriu, la Raquel Ferri, dona a llum. I una actriu, la Raquel Ferri, interpreta la nit i el dia durant els quals va donar a llum.
Els somnis també poder ser qüestió de vida o mort. En aquest somni, l’actriu es multiplica en diferents dones, i es prepara per donar a llum. I en algun instant (del passat o del futur) reviu els desitjos, les pors, les esperances, el frec dels cossos en transformació.
En el moment decisiu del part, la vida real i la interpretació s’abracen i es miren als ulls, tal i com passa sempre a les nostres vides.
El 1971 Jeanette va revolucionar Espanya amb la cançó Soy Rebelde. El tema va tenir èxit mundial però aquí va ser prohibida a les noies menors d'edat. El 2018, i havent patit el retrocés de llibertats més gran des de Franco, una altra cantant torna a enamorar a tot un país amb la seva Rebel·lia.
Amaia guanya el reality OT i representa Espanya a Eurovisió gràcies al seu talent i personalitat. Ella és la figura transformadora capaç d'arribar a totes les capes de la societat. Ella canta aquesta cançó perquè l'escoltem de nou. Ella és la veu d'Espanya.
Purgatorium és una interpretació lliure del Purgatori. Vol ser com un conte mitològic sobre la redempció. Un clam a favor de la purga. Una purga necessària per tornar a començar de nou, havent après dels errors i assenyalant la cultura com un poderós elevador capaç d'aconseguir fer volar l'ànima humana.
És legítim exercir la violència en alguna situació? Podem emprar-la amb finalitats merament artístiques? Qui pot i amb quines intencions?
Hem negat la violència i per això ja no sabem com reaccionar davant seu.
Aquesta obra de teatre o performance hipotètica té lloc en un vagó de tren, és un pla seqüència real, dura el temps just entre dues parades de metro i tu ets el seu únic espectador.
Què faràs? Què faries? Què fas?
S'ha imposat una idea perillosa: La cultura només serveix per entretenir-se. És un luxe. Perquè des de fora es veu aquest lloc com un parc d'atraccions assolellat? Potser ens hem venut malament i barat. Podem canviar-ho o és inútil? És urgent apuntar la pistola cap a nosaltres. Si considerem la cultura com un entreteniment pur serem Pinocchio a l'illa del plaer. Jugant, dormint i rient mentre ens convertim en rucs que ja només serveixen per carregar pedres.
Per què tot s'esfondra? Hem oblidat d'on venim i no sabem on anem. Tot mor i per néixer de nou cal estar disposat a morir. Si estem perduts, per què no mirem enrere? La nostra tragèdia ja té 4000 anys. Homenatge líric a l'antiga Grècia, bressol essencial del que som, i la seva tragèdia d'avui, que també és la nostra. Cant d'amor a l'origen humanista de la nostra cultura, base del pensament racional d'occident. La tragèdia és l'origen de tot.
18/10/21
ORIOL MORALES - BERNAT MOLINA
L’enfrontament més esperat de Temporada Alta. Vuit dramaturgs o dramaturgues s’enfronten amb l’única arma de la paraula al veredicte del públic. Cada setmana dos textos i quatre actors sense necessitats tècniques. Yago Alonso, Carmen Marfà, Bàrbara Mestanza, Bernat Molina, Oriol Morales, Begoña Tena, Albert Tola i Aina Tur són els participants de l’onzena edició del Torneig de Dramatúrgia.
Després de quatre combats, dues semifinals i una gran final, només queda un autor o autora que es proclama guanyador absolut. Que comenci l’espectacle, autors al ring!
25/10/21
BÀRBARA MESTANZA - ALBERT TOLA
L’enfrontament més esperat de Temporada Alta. Vuit dramaturgs o dramaturgues s’enfronten amb l’única arma de la paraula al veredicte del públic. Cada setmana dos textos i quatre actors sense necessitats tècniques. Yago Alonso, Carmen Marfà, Bàrbara Mestanza, Bernat Molina, Oriol Morales, Begoña Tena, Albert Tola i Aina Tur són els participants de l’onzena edició del Torneig de Dramatúrgia.
Després de quatre combats, dues semifinals i una gran final, només queda un autor o autora que es proclama guanyador absolut. Que comenci l’espectacle, autors al ring!
8/11/21
AINA TUR - YAGO ALONSO
L’enfrontament més esperat de Temporada Alta. Vuit dramaturgs o dramaturgues s’enfronten amb l’única arma de la paraula al veredicte del públic. Cada setmana dos textos i quatre actors sense necessitats tècniques. Yago Alonso, Carmen Marfà, Bàrbara Mestanza, Bernat Molina, Oriol Morales, Begoña Tena, Albert Tola i Aina Tur són els participants de l’onzena edició del Torneig de Dramatúrgia.
Després de quatre combats, dues semifinals i una gran final, només queda un autor o autora que es proclama guanyador absolut. Que comenci l’espectacle, autors al ring!
15/11/21
BEGOÑA TENA - CARMEN MARFÀ
L’enfrontament més esperat de Temporada Alta. Vuit dramaturgs o dramaturgues s’enfronten amb l’única arma de la paraula al veredicte del públic. Cada setmana dos textos i quatre actors sense necessitats tècniques. Yago Alonso, Carmen Marfà, Bàrbara Mestanza, Bernat Molina, Oriol Morales, Begoña Tena, Albert Tola i Aina Tur són els participants de l’onzena edició del Torneig de Dramatúrgia.
Després de quatre combats, dues semifinals i una gran final, només queda un autor o autora que es proclama guanyador absolut. Que comenci l’espectacle, autors al ring!
22/11/21
BERNAT MOLINA - YAGO ALONSO
L’enfrontament més esperat de Temporada Alta. Vuit dramaturgs o dramaturgues s’enfronten amb l’única arma de la paraula al veredicte del públic. Cada setmana dos textos i quatre actors sense necessitats tècniques. Yago Alonso, Carmen Marfà, Bàrbara Mestanza, Bernat Molina, Oriol Morales, Begoña Tena, Albert Tola i Aina Tur són els participants de l’onzena edició del Torneig de Dramatúrgia.
Després de quatre combats, dues semifinals i una gran final, només queda un autor o autora que es proclama guanyador absolut. Que comenci l’espectacle, autors al ring!
